El 22,5% de la ciutadania catalana, és a dir, més d’1,6 milions de persones, està en risc de pobresa o exclusió social, segons dades del 2016 extretes d’Idescat. Aquest percentatge correspon a la taxa Arope (at risk of poverty and exclusion), un indicador específic que mesura la pobresa a partir del nivell de renda, la privació material severa i la baixa intensitat del treball.

La taxa Arope es va posar en marxa en el marc de l’Estratègia Europa 2020, una iniciativa adoptada el 2010 pel Consell de la Unió Europea (UE) que proposava, entre d’altres objectius, aconseguir que al cap d’una dècada, 1,4 milions de persones deixessin d’estar en risc de pobresa i exclusió a l’Estat espanyol.

Com que la taxa Arope es calcula sempre a través de la mateixa metodologia, permet comparar dades entre diferents territoris, ja siguin països de la UE, comunitats autònomes o fins i tot municipis. Aquest és un dels avantatges de la taxa que, com tots els indicadors, també presenta limitacions a l’hora de representar la realitat.

Estudis qualitatius per analitzar la desigualtat

Per una banda, l’Arope es calcula a partir de la renda global d’un territori. Així, depenent d’aquesta renda, el llindar del risc de pobresa estarà més amunt o més avall. “Pot passar que la pobresa s’estigui mantenint però perquè el llindar hagi baixat”, explica Andreu Camprubí, sociòleg expert en estratègies d’inclusió social i responsable de l’àrea de consultoria social de la cooperativa Risell.

A més, l’Arope dona informació sobre la quantitat de persones que es troben sota el llindar, però no entra a analitzar les diferències que presenta el col·lectiu. “No t’explica quina és la desigualtat de la renda, no saps si estan cobrant 1.000 o 200, tots estan al mateix sac”, assenyala el sociòleg.

“Si volem fer una bona anàlisi de la realitat, s’ha de complementar el que t’explica la taxa Arope amb estudis més qualitatius, a través d’entrevistes, grups de discussió...”, apunta Camprubí, que també menciona altres indicadors complementaris com la bretxa de rendes inferiors al 60% de la mediana, que mostra “quant pobres són els pobres”.

Pocs ingressos, mancança severa de material i baixa intensitat de treball

L’Arope, però, no només es basa en els termes monetaris, és a dir, en els ingressos, sinó també en la intensitat de treball i la mancança severa de material.

Els ingressos baixos es calculen a partir del 60% de la mitjana dels ingressos per unitat de consum. Es considera que es presenta una baixa intensitat de treball quan s’ha treballat menys del 20% del temps que s’hauria pogut treballar en un any, i s’estableix que hi ha mancança severa de material quan algú no es pot permetre ni quatre de nou ítems definits –anar-se’n de vacances almenys una setmana a l’any, comprar carn o peix cada dos dies, comprar un mòbil, una tele, una rentadora i un cotxe, mantenir una temperatura adequada a l’habitatge i afrontar despeses imprevistes de prop de 650 euros.

També s’hi inclouen les persones que han pagat amb retard despeses relacionades amb l’habitatge (hipoteca, lloguer, rebuts de gas...) o en compres a terminis en els últims 12 mesos.

Camprubí també destaca les limitacions d’aquests subindicadors. “La intensitat del treball comptabilitza aquell regulat amb contracte, però hi ha molta gent que treballa en l’economia submergida. Dels 10 mesos possibles a treballar, potser algú ha treballat amb contracte dos mesos i sis, en negre”, explica.

Pel que fa a la privació material, Camprubí aclareix que la falta d’algun dels ítems pot ser qüestió de preferència del consumidor/a: “Potser no tens un ordinador perquè no te’ls pots permetre i perquè t’has comprat una tele, o al revés”, apunta. “Necessitem sempre simplificar la realitat, si no, no podríem crear taxes ni fer estadístiques, però de vegades les simplificacions ens dificulten veure els matisos”.